Els arguments


Tots els arguments principals presentats en defensa dels paradisos fiscals, excepte un, estan equivocats. Per entendre aquests arguments, primer cal comprendre què són els paradisos fiscals: no es tracta sols de petites illes plenes de palmeres, ni només va d’impostos.

Primera part: Detecció de mentides, eufemismes i neo-llenguatge

Al final de l’espectre tenim…

No som un paradís fiscal!

Significa: Som un paradís fiscal, però no ho diguis a ningú.

Oferim regulació àgil i flexible

Significa: Oferim una regulació laxa i complaent

Respectem la privacitat

Significa: Farem els ulls grossos al teu diner brut

Impostos amistosos

Significa: Amistosos per a nosaltres, però probablement no per a tu

Això ha de ser regulat en un altre indret

Significa: Això no està regulat enlloc

Maximitzem la nostra eficiència fiscal

Significa: Evitem impostos (la “defensa Bono”).

No hi havia impostos, per la qual cosa no va evadir-se cap impost

Significa: Hem esquivat l’impost (la defensa “Philip Green”)

Retallem els nostres impostos

Significa: Hem evadit els impostos (la “defensa Yukos”)

Rentat d’impostos

Significa: Quan les empreses utilitzen dubtosos tercers com avals per a contrarestar les acusacions d’evasió fiscal.

Tenim un mètode de planificació fiscal innovador

Significa: Vas pagar els teus impostos? Pringat!

 

Segona part: més informació

Per a contrincants més avançats:

1. La llibertat, el lliure mercat

Els paradisos fiscals són avançades de llibertat

Nosaltres diem: La llibertat és un argument de doble tall. Com l’economista John Maynard Keynes i molts d’altres han explicat, i com la crisi recent mostra, la llibertat de les elits i dels interessos financers, en particular, pot significar la servitud dels ciutadans corrents. Els paradisos fiscals proporcionen la llibertat de la guineu en el galliner.

De fet, molts dels paradisos fiscals, sobretot els petits, on és més fàcil per als interessos financers manipular les institucions polítiques i fins i tot els mitjans de comunicació, poden ser llocs bastant repressius i intolerants a les crítiques.

Els paradisos fiscals són partidaris del lliure mercat i pro-empresarials

Nosaltres diem: els paradisos fiscals corrompen i distorsionen els mercats mundials. Donen avantatges a les multinacionals sobre els seus competidores més petits i locals, que res tenen a veure amb la qualitat o preu dels seus productes i serveis. Generen secretisme, que va directament contra el bon funcionament dels mercats.

 

2. Secret

El secret financer és necessari per protegir la privacitat de les persones

Nosaltres diem: La confidencialitat legítima és una cosa. Com un metge no comparteix els detalls de les teves hemorroides a la porta de la consulta, els banquers, amb bon criteri, han de mantenir la teva informació personal com a privada.

Però el secret en els paradisos fiscals és una cosa totalment diferent. Les autoritats fiscals i penals i els reguladores financers tenen raons legítimes per obtenir informació sobre els assumptes financers dels seus ciutadans i corporacions, fins i tot quan els seus afers estan en l’estranger. L’alternativa és l’evasió d’impostos i altres activitats criminals, on les elits riques prenen el millor de la globalització i carreguen els seus costos i riscos sobre els altres. La cooperació internacional i la transparència són fonamentals. Els paradisos fiscals treballen activament per a frustrar-les.

Les lleis suïsses sobre el secret bancari van ser promulgades en la dècada de 1930 per protegir els diners jueus dels nazis

Nosaltres diem: No, no és veritat. Els bancs suïssos es van inventar aquesta història. Un escàndol d’evasió fiscal francès, que va implicar dos bisbes, una dotzena de generals, tres membres escollits pel Senat francès, líders industrials, i el destacat propietari d’un diari, va ser l’autèntic detonant de les lleis de secret bancari a Suïssa. És més, els bancs suïssos van col·laborar estretament amb els nazis abans, durant i fins i tot després de la guerra. Pots llegir el capítol 3 de l’edició britànica de “Les illes del tresor” per conèixer la història completa.

El secret bancari està mort. El G20 i l’OCDE han fet un pas vers una nova era de transparència

Nosaltres diem: Fals. Una gran quantitat de periodistes es van creure les declaracions fetes pels líders del G20 en abril de 2009 de què “l’era del secret bancari havia acabat”. Però malgrat algunes mesures modestes, com una penetració molt limitada del secret bancari suís per uns pocs països, per exemple, l’OCDE (un club de països rics a qui el G20 va encarregar la tasca d’implementar la transparència) ha aconseguit molt poc en la pràctica. El secretisme en els paradisos fiscals continua avui viu i florent.

El nostre paradís fiscal està ben regulat, és cooperatiu i transparent

Nosaltres diem:Sempre diuen això. Alguns refugis són més nets que d’altres, sens dubte, però tots estan deplorablement lluny d’un comportament acceptable.

Per regla general, la gent en els paradisos fiscals no et roba els diners dipositats; si ho fessin, ningú no els utilitzaria. En aquest sentit, molts d’ells estan (raonablement) ben regulats.

El que fan, tanmateix, és ajudar-te a robar els diners d’altres persones, ja sigui mitjançant el frau o l’evasió fiscal, el tràfic sofisticat d’informació privilegiada, complexos tractes financers, o el que sigui. Els paradisos fiscals promouen els interessos de petites minories i oligarquies, a expenses de la societat en general. Aquest és, bàsicament, el model de negoci, amb el secret com la millor oferta.

Alguns paradisos fiscals posen estupendes lleis i reglaments en els seus llibres, aconseguint altes qualificacions d’organismes com l’OCDE o el FMI, però en la pràctica, utilitzen trucs tortuosos i tota mena d’obstacles que permeten que aquestes lleis no es puguin aplicar normalment. O sinó, no es prenen les mesures necessàries per exigir el compliment. L’experiència recent dels processos de intercanvi d’informació tributària il·lustra aquest cinisme. Des de 2009 els paradisos fiscals s’han apressat a firmar els acords d’intercanvi d’informació fiscal de l’OCDE amb altres països, a posta de què el model de l’OCDE és pesat i difícil de manegar. Mentre, els països destacats de l’OCDE, com Àustria i Suïssa, continuen bloquejant els esforços per adoptar un procés molt més eficaç per a l’intercanvi automàtic d’informació.

A vegades, els paradisos cooperen a contracor amb països poderosos, como Estats Units, permetent una limitada transparència. Però es neguen a cooperar amb els països més pobres.

 

3. Impost

L’evasió fiscal és legal, així que està bé

Nosaltres diem: No, no està bé. L’evasió fiscal, per definició, implica esquivar l’esperit de la llei. És profundament antidemocràtica. Permet a les empreses d’evitar impostos a costa dels altres: gaudint dels beneficis d’una força laboral saludable i educada, garantia pública de tribunals independents i seguretat contractual, carreteres, etc., però carregant aquests costos sobre els altres. Fomenta la desigualtat i engendra falta de respecte a la llei. Genera una competència deshonesta i deslleial (normalment de les empreses més grans) respecte a les empreses més petites.

Deixa en pau les empreses per participar en l’evasió fiscal: és tasca del govern

Recorda la regla d’or: qui té l’or fa les regles. Les corporacions fan lobby per obtenir llacunes legals i moltes vegades arriben a obtenir allò que volen.

A més, entre evitar impostos (legal, per definició) i l’evasió fiscal (il·legal, per definició) es troba una enorme àrea gris. Sovint, només és possible saber de quina banda de la llei està una companyia després d’un complex procés judicial o per mitjà de la divulgació d’informació provenint d’un paradís fiscal.

Els directius d’una empresa han de servir els accionistes, per la qual cosa han de minimitzar els impostos per tots els mitjans legals

Nosaltres diem:Els impostos no són simplement un cost; és una devolució a la societat dels beneficis. Un pagament a canvi dels serveis subministrats que els han permès d’obtenir beneficis: la mà d’obra sana i educada, les infraestructures, la seguretat contractual i l’estat de dret.

En segon lloc, les empreses que es dediquen a l’elusió fiscal estan fent parasitisme econòmic, perquè estan obtenint els beneficis d’un país sense haver de pagar per això. No és només injust, sinó que és econòmicament perjudicial, soscava el respecte a l’estat de dret i distorsiona els mercats.

En tercer lloc, enlloc del món hi ha societats que exigeixen que els consellers prenguin accions que no es donen a conèixer als seus accionistes. Però quan les empreses es dediquen a l’evasió fiscal, no estan disposades a revelar el que estan fent, ni als accionistes ni al públic en general. Tampoc existeix cap llei que digui als gestors d’una companyia que es deuen exclusivament als seus accionistes. De fet, és un deure dels gestors maximitzar la distribució a tots els actors en un procés econòmic. Llegeix més sobre aquest tema aquí.

Els impostos són dolents, i tot allò que els minimitzi ha de ser bo

Nosaltres diem: Hi ha un equilibri necessari, sens dubte, en els impostos. Algunes funcions les realitzen millor els mercats, mentre que d’altres les realitza millor l’Estat, finançat pels impostos. “Els impostos són dolents” és un mantra repetit per molts partidaris dels paradisos fiscals, i sobretot en determinats cercles dels Estats Units. L’evidència apunta exactament en la direcció oposada. Els països que més graven del món són en general els més rics, els més productius i els més competitius. Països como Dinamarca, Alemanya i Suècia estan a l’avantguarda en aquest sentit. Durant el segle passat, el període de més ràpid creixement de base àmplia en tot el món va ser el quart de segle a partir de 1947, quan les taxes impositives superiors eren molt elevades, per damunt del 90 per cent en alguns països. Moltes de les innovacions tecnològiques que ara donem per evidents (inclosa la telefonia mòbil, Internet i nombrosos avenços mèdics) es van finançar a través de la inversió estatal durant aquest període. El període posterior, de globalització, junt a una caiguda de les taxes impositives, ha estat de menor creixement, d’augment del deute i de la desigualtat.

Els paradisos fiscals eviten que les empreses paguin impostos dues vegades sobre els mateixos ingressos

Nosaltres diem: Els paradisos fiscals en efecte fan això, i és just que una empresa no sigui gravada dues vegades pel mateix ingrés. Però aquesta no és tota la història. En primer lloc, es pot solucionar aquest problema d’altres maneres, com amb bonificacions fiscals, tractats fiscals adequats o amb l’impost unitari, per exemple. En segon lloc, quan els paradisos fiscals s’utilitzen per evitar la doble imposició, amb freqüència aconsegueixen quelcom igualment perjudicial: la doble no-imposició. En altres paraules, les empreses que utilitzen paradisos fiscals no eviten només ser gravades dues vegades, sinó que sovint eviten ser gravades del tot.

Els paradisos que diuen que es preocupen molt per la doble imposició no sembla que es preocupin en absolut per la doble no-imposició.

No són els paradisos fiscals, sinó els altos impostos, els que causen l’evasió i l’elusió fiscal

Nosaltres diem: Demostrablement fals. L’evasió d’impostos sempre ha existit, sempre hi ha persones que tracten d’evadir impostos, al marge del tipus impositiu.

Però la gran epidèmia mundial d’evasió fiscal realment es va envolar al voltant de la dècada dels 80, exactament quan el sistema de paradisos fiscals moderns va irrompre en l’escena, i exactament en el moment en què les taxes marginals d’impostos per a persones d’alts ingressos van començar a baixar dràsticament. Aquesta coincidència no és casual: els paradisos fiscals i la seva infraestructura associada a senyors amb vestit, és a dir, banquers, advocats i comptables, van promoure i proporcionar de forma activa i agressiva serveis d’evasió fiscal.

És justament a l’inrevés. En realitat, els paradisos fiscals han obligat els pobres i les classes mitjanes a pagar impostos més alts, per compensar els que els rics i poderosos no paguen.

No gravis les corporacions, perquè el pes dels impostos recau en els seus treballadors

Nosaltres diem: Això és repeteix com si fos normalment veritat. De nou, és en gran part falsa. El pes principal dels impostos de societats recau sobre els accionistes, no sobre els treballadors. Tot i que els accionistes són generalment un grup mixt, incloent els nostres fons de pensions, de manera aclaparadora els accionistes representen les parts més riques de la societat. L’impost de societats és un impost progressista i valuós.

Quan una empresa s’enfronta a un canvi sobtat i inesperat en la taxa efectiva d’impostos, el preu de l’acció cau proporcionalment, una clara evidència de què la càrrega recau sobre els accionistes. Si els impostos de societats no recaiguessin sobre els accionistes, llavors, per què els gerents corporatius anaven a gastar tant de temps i d’esforç tractant d’esquivar-los? No és per pur amor als seus treballadors. També és especialment important gravar les corporacions financeres per frenar el problema del “massa grans per fer fallida”, en el que els grans bancs segrestren els contribuents mitjançant impostos i rescats. No sols això, sinó que si no paguen impostos, les corporacions gaudeixen dels beneficis de l’estat de dret sense contribuir-hi.

I, sobretot, que hagi impostos de societats assegura que es pagui l’impost sobre la renda personal. Si elimines totalment els impostos de societats, els individus rics reclassificaran els seus ingressos com a renda de societats, generalment en paradisos fiscals, utilitzant estructures corporatives i evadiran així els impostos.

 

4. Competència fiscal

La competència a nivell fiscal és una bona cosa. Disciplina els governs malbaratadors, obligant-los a reduir els impostos i competir amb altres governs per proporcionar els millors serveis al menor preu

Nosaltres diem: Aquest argument és fals, antidemocràtic i està basat en fal·làcies econòmiques.

El procés de competència entre empreses en un mercat no té relació econòmica amb el procés de competència entre els països en matèria fiscal, tot i que ambdós comparteixin la paraula “competència”. La primera és generalment una bona cosa, l’última sempre és dolenta: una carrera cap avall.

Pensa-hi d’aquesta manera. Quan una empresa no pot competir en un mercat i va a la fallida, una millor ocupa la seva posició. Malgrat el dolor que implica, aquesta “destrucció creativa” és, en termes generals, una font de dinamisme econòmic. Però, què és el que s’obté quan un país no pot “competir”? Un Estat fallit, que no pot ni tan sols proporcionar serveis bàsics essencials ni protegir els seus ciutadans de la delinqüència i la violència. Els defensors de la competitivitat fiscal intencionalment esborren les línies entre la que és bona i la que no.

Si hi ha una manera significativa en la qual els països competeixen, és en coses com una bona infraestructura, una mà d’obra formada i sana, l’imperi de la llei, etc. Totes aquestes coses depenen dels impostos. Per què haurien de fer les retallades fiscals una economia més “competitiva”?

A continuació, analitza aquesta frase: “la competitivitat fiscal obliga els governs a retallar impostos”. La paraula “obliga” ho diu tot: aquesta “competència” dels paradisos fiscals està obligant a governs escollits democràticament a fer coses que els seus ciutadans no volen. Això soscava la democràcia i la credibilitat dels governs.

I el que s’aplica a l’impost s’aplica a la regulació financera, les salvaguardes contra el blanqueig criminal, i molt més.

La competitivitat fiscal no importa. No hi ha proves de què la carrera cap avall vers un brutal “estat mínim” que sols protegeixi els béns dels rics

Nosaltres diem: Els països rics en general han conservat els seus nivells absoluts d’impostos como percentatge de les seves economies. El que ha succeït és que la competitivitat en els impostos ha obligat els països a reduir les taxes d’impostos sobre el capital mòbil, la qual cosa significa, en efecte, la reducció d’impostos als rics.

El resultat de les retallades d’impostos per als rics és que els impostos ara són més alts per als sectors més pobres de la comunitat. La competència fiscal “comprimeix” els sistemes fiscals de manera que les persones riques i les empreses poderoses paguen menys mentre que les persones pobres en paguen més, malgrat que els votants no ho volen.

La competitivitat fiscal és real, mossega i fa mal. Aquest gràfic mostra un exemple d’allò que ha estat succeint en els Estats Units. Aquí. Els impostos corporatius han caigut, mentre que els beneficis empresarials s’han disparat.

 

5. Els països en desenvolupament

Els paradisos fiscals no són els que estan sagnant els països en desenvolupament, sinó dèspotes cobdiciosos que saquegen els seus recursos

Nosaltres diem: Durant 50 anys hem realitzat ajuda al desenvolupament i dut a terme milions d’iniciatives per millorar la governança amb resultats desiguals. No ens hem de rendir, però ha arribat el moment de considerar correctament l’altra banda de l’equació: els fluxos financers il·lícits i els paradisos fiscals. Els que estan en els països rics han d’anar més enllà dels arguments de “culpar (o ajudar) l’africà” i fer autocrítica.

Proporcionar a les elits dels països en desenvolupament llocs on evadir els seus impostos i desenvolupar activitats criminals financeres, soscava la governabilitat en aquests països de manera activa i dramàtica.

Considera això. Quants nigerians amaguen els seus diners en secret a Londres o Suïssa? Quants residents britànics o suïssos amaguen els seus diners a Lagos? Hi ha un enorme flux unidireccional dels països pobres als rics. Global Financial Integrity ha estimat que anualment hi ha sortides il·legals dels països en desenvolupament de 850.000 milions a 1 bilió de dòlars en 2008, i continua creixent ràpidament. Que els fluxos financers siguin més “eficients” a través dels paradisos fiscals i s’afavoreixi el secretisme, només accelera els fluxos i els fa encara més perjudicials..

Els paradisos fiscals són un refugi legítim en cas de monedes inestables, agitació política i risc de confiscació

Nosaltres diem: No hi ha res de dolent en què la gent posi els seus diners en l’estranger, en termes generals. Però el secretisme i altres atractius dels paradisos fiscals són totalment innecessaris.

Imagina un tanzà, per exemple, que té un milió de dòlars en un banc a França, guanyant un cinc per cent, és a dir 50.000 USD. Si Tanzània li carrega impostos del 40 per cent, llavors el tanzà pagaria 20.000 dòlars en impostos, ajudant el seu país a pagar mestres i metges i dependre menys de l’ajuda estrangera. Fins amb una total transparència, els diners estarien perfectament segurs i Tanzània no podria “confiscar” el seu milió de dòlars.

Els paradisos fiscals protegeixen les persones víctimes de màfies criminals i governs despòtics

Nosaltres diem: Això només és cert en una interpretació molt estreta de la paraula “persona”. Els paradisos fiscals proporcionen vies d’escapament només per als membres més rics i poderosos de la societat. Si existeix una llei injusta o un mal govern, proporcionar llavors una via d’escapament sols per a una petita elit de rics i poderosos (els únics amb força suficient per impulsar el canvi) és soscavar la pressió per a què canviïn. Tots els altres hauran doncs de sofrir en silenci.

Ara pregunta’t: qui seran els principals usuaris dels comptes bancaris secrets o dels paradisos fiscals? El manifestant ensangonat? L’activista contra la corrupció? El dirigent sindical que intenta posar un plat de menjar en la taula? El valent periodista d’investigació? O seran els seus opressors corruptes i brutals -els Obiang Nguemas i els Kim Jong-Ils de torn- qui utilitzen els paradisos fiscals per apuntalar els seus poders inexplicables? La resposta és clara. Els paradisos fiscals protegeixen exclusivament dèspotes i oligarques, i contribueixen a mantenir-los en el poder. (Llegeix més aquí.)

 

6. “Eficiència”

Quan els directius de les corporacions persegueixen l’elusió fiscal deixen d’estar pendents d’allò que millor saben fer –produir béns o serveis millors o més econòmics– i passen a centrar-se en fer enginyeria que acaba transferint la riquesa dels contribuents a les corporacions.

Els paradisos fiscals són àgils i flexibles, i el seu entorn normatiu afavoreix els negocis

Nosaltres diem: Això és cert. I és dolent.

“Àgil”. “Flexible”. Què signifiquen aquestes paraules? Volen dir que si un altre país té normes contra quelcom, els paradisos fiscals t’ajudaran a esquivar-les. Siguin quins siguin els defectes i fracassos d’aquestes normes –lleis fiscals, d’herència, de regulació financera, etc.– en general existeixen per una bona raó, i formen part de l’acord democràtic d’una societat.

Si algú digués que “té un enfocament flexible a la delinqüència” –en altres paraules, que no importa si violes les lleis d’un altre país– la majoria de la gent s’indignaria justificadament. Doncs és el mateix: el model de negoci dels paradisos fiscals gira al voltant d’això.

Els paradisos fiscals són estats capturats: llocs on els polítics han estat capturats pels interessos financers que són, en alguns casos, interessos criminals. La política democràtica ha quedat relegada, al servei “àgil i flexible” de finances estrangeres.

Els paradisos fiscals fan que les finances internacionals i els mercats siguin més eficients

Nosaltres diem: No. O almenys ho fan només en un sentit molt restringit.

L’eficiència és bona. Però no es pot mirar l’eficiència des del punt de vista d’una empresa individual: cal veure-ho des del punt de vista del sistema en el seu conjunt. Per exemple, el suborn és “eficient” des del punt de vista d’una empresa concreta que vulgui guanyar un contracte o aconseguir que la seva mercaderia passi la duana d’un port. Però això no significa que el suborn sigui “eficient” per al conjunt de la societat.

Es necessiten normes, lleis i impostos per a què els mercats siguin eficients. I proporcionar vies per evitar les esmentades normes, lleis i impostos a una corporació, pot semblar “eficient” des del punt de vista de qualsevol empresa individual, però en conjunt, fa que els mercats siguin menys eficients.

Els usuaris dels paradisos fiscals utilitzen expressions equívoques per descriure el que fan. Una de les més generalitzades es la de l’”eficiència fiscal”. Sona bé, però novament, què significa? Significa eficient des del punt de vista del que evita els impostos. I algú, en algun lloc, ha de pagar els impostos que aquest no paga. El resultat final és un conjunt de regles per als rics i poderosos, i un altre per a la resta de nosaltres. No hi ha res de remotament eficient.

Considerem ara com els paradisos fiscals generen mercats menys eficients: promouen el secretisme, més enllà de qualsevol requisit raonable de confidencialitat comercial. La teoria del mercat eficient es basa en la suposició de què els mercats són, en l’argot, “informativament eficients”. Però el cert és que els paradisos fiscals treballen directament i de manera agressiva en contra d’això: promouen que la informació flueixi només per a alguns, de tal manera que els permeti d’obtenir rendiments extraordinaris.

Els paradisos fiscals també fan que les societats siguin més desiguals, perquè les corporacions riques i grans acaben pagant menys impostos que els que menys poden pagar. Els entorns normatius “àgils i flexibles” oferts pels paradisos fiscals protegeixen els interessos dels seus clients, en contra dels interessos més amplis de les societats on operen. El resultat és distorsionant i ineficient.

Els paradisos fiscals fomenten directament la impunitat de les elits dels països en vies de desenvolupament i ajuden els dictadors a mantenir-se en el poder. Són hivernacles per al crim, les activitats de la màfia, els traficants de drogues, i inclús del finançament del terrorisme. Tot això distorsiona els mercats i la societat i debilita la governabilitat. Com pot ser això “eficient”?

Els paradisos fiscals han ajudat els banquers a evadir i erosionar les regulacions financeres. Què hi ha d’eficient? El secretisme protegeix i estimula tota classe de delictes i fraus, abús d’informació privilegiada, la corrupció, el suborn, i altres coses que distorsionen els mercats i els fan ineficaços.

Els incentius que ofereixen els paradisos fiscals fan que els administradors de les empreses se centrin en l’elusió fiscal per augmentar els beneficis, en lloc de centrar-se en la seva autèntica comesa, que és fer productes i serveis innovadors, millors i més barats, per abastir els mercats. Això és molt ineficaç.

Els paradisos fiscals donen avantatges a les grans corporacions multinacionals, generant una competència deslleial de cara als seus competidores més petits i locals, en base a factors que no tenen res a veure amb la productivitat real. És més, les petites i mitjanes empreses acostumen a ser els veritables innovadors i creadors d’ocupació. Els paradisos fiscals estan subsidiant les empreses més grans, que acostumen a ser menys innovadores, més burocràtiques i que destrueixen més ocupació. Això fa que els mercats siguin menys eficients.

Les empreses gasten anualment milers de milions de dòlars en assessors fiscals i jurídics per preparar complexos esquemes d’elusió d’impostos per confondre les autoritats tributàries. Això és un malbaratament de recursos i implica un cost d’oportunitat enorme; es tracta d’algunes de les ments més formades del món que podrien invertir el seu coneixement en camps més productius.

Els paradisos fiscals són fonamentals per drenar milers de milions de dòlars il·lícits dels països en desenvolupament cada any. Com pot ser això eficient?

Les elits dels països en desenvolupament sovint han capturat el producte dels préstecs internacionals, amagat el seu botí en paradisos fiscals, deixant els contribuents corrents i els usuaris dels serveis del govern per pagar el deute extern resultant. El resultat, una i altra vegada, ha estat una crisi financera darrera l’altra. Qui podria dir que això és eficient?

 

7. Crisi financera

Els paradisos fiscals no tenen res a veure amb l’última crisi financera mundial

Nosaltres diem: Molts comentaristes han cregut aquesta afirmació. Però és falsa.

En primer lloc, cal entendre què és un paradís fiscal. Els seus actors volen que pensis que són en la seva majoria illes del Carib o riques nacions alpines, l’activitat de les quals se centra exclusivament en allò relatiu als impostos. Les llistes internacionals dels paradisos fiscals elaborades per l’OCDE, el FMI i altres promouen aquesta fantasia. No, els paradisos fiscals més importants són països de l’OCDE, sobretot Estats Units i Gran Bretanya, que alberguen llocs com Delaware i la City de Londres, o satèl·lits, com les Illes Caiman i Jersey. Luxemburg, Irlanda i els Països Baixos són importants paradisos fiscals també. Fins que no s’entengui la geografia dels paradisos fiscals, mai s’entendrà la darrera crisi.

També és necessari entendre el nucli del model de negoci dels paradisos fiscals: per enriquir-se, ofereixen a individus acabalats i a corporacions escapatòries de les lleis, normes i reglaments de les societats democràtiques en les que realment operen.

Armats amb aquests dos punts de vista, veiem per fi el paper central dels paradisos fiscals en la crisi actual. Van oferir “una regulació lliure” a bancs i altres entitats financeres. Proporcionant un camp de joc on els bancs poden evitar les exigències de reserves, les restriccions a la banca d’inversió i altres parts del contracte social van ajudar els principals bancs globals a créixer molt més i més ràpidament que els seus competidors en els països, arribant a ser massa grans per fer fallida, el famós “too big to fail”.

Al jugar la carta de l’amenaça -”no ens reguleu o marxem a Suïssa”- les empreses financeres van obligar els polítics a capitular davant les seves demandes. Així que les institucions financeres van esdevenir no només massa grans per fer fallida, sinó també molt difícils de controlar i regular.

Els paradisos fiscals serveixen com a conductes per a grans fluxos il·lícits de diners dels països pobres als rics, sobretot als EUA i a Gran Bretanya. Aquests fluxos il·lícits, que s’estimen en centenars de milers de milions de dòlars l’any, però que no apareixen en les estadístiques oficials, se sumen als més visibles desequilibris financers globals entre països als que molts economistes culpen de la crisi. Els fluxos il·lícits de països rics a pobres són molt, molt més petits. El resultat net ha estat… un gran problema.

Les empreses van començar a adornar els seus afers financers a través dels paradisos fiscals per tota mena de raons: per un major secretisme, per disminuir impostos, per evitar regulacions financeres; i això va generar una gran complexitat en els seus asumptes. Quan la crisi va colpejar, ningú va poder esbrinar què estava passant. Encara més, els paradisos fiscals va ajudar les empreses a ocultar les seves pèrdues.

Les empreses, i especialment les corporacions financeres, tenien grans incentius en els paradisos fiscals per endeutar-se: mentre que els ingressos procedents de préstecs s’acumulaven en comptes secrets, lliures d’impostos, els costos per interessos -l’altra part de la mateixa equació- s’imputaven a resultats en els països en els que la majoria de nosaltres vivim -i així paguem als altres els interessos d’aquest deute. Una càrrega afegida a la crisi.

Pitjor encara -aquests problemes no han estat abordats seriosament. Així com els paradisos fiscals han estat centrals en aquesta crisi, també estaran rere la següent. I per si això no fos prou dolent, ajudant els individus rics i les corporacions a treure’s de sobre la seva càrrega fiscal, els paradisos fiscals, ens manlleven la nostra capacitat de pagar pel desastre gegantí que han creat. Llegeix més aquí: http://www.taxjustice.net/cms/front_content.php?idcat=136

8. Hipocresia

La indignació mundial contra els paradisos fiscals es hipòcrita. Segons els estàndards de l’OCDE, el major paradís fiscal està en els EUA. En un exercici de grollera hipocresia, l’OCDE no posa en la llista negra cap dels seus països membres

Nosaltres diem: Per fi, quelcom en el que podem estar de acord.

El poeta francès Charles Baudelaire va dir en una ocasió que el major truc del diable va ser convèncer el món de què no existia. L’OCDE ha ajudat a convèncer (quasi) tothom que els paradisos fiscals són només un grapat de petites illes o secrets reductes alpins. No. Són una distracció. Els més grans paradisos fiscals són Estats membres de l’OCDE i les seves dependències, amb els EUA, Regne Unit, Suïssa, Holanda i Luxemburg, entre els culpables principals.

 

9. Altres coses

Els paradisos fiscals són generalment territoris rics i pròspers. Així que són un bon model de negoci a seguir

Nosaltres diem: Els petits paradisos fiscals acostumen a ser més rics que altres països. Però dir que això és quelcom bo és com argumentar que la riquesa d’un dictador corrupte i dels seus camarades prova que la corrupció és bona.

Aquests llocs es guanyen la vida mitjançant les tarifes a la gent acabalada que volen evadir les lleis i les normes d’altres societats. Això és profundament danyós. Encara més, albergar aquestes activitats financeres perjudica molts països, fins i tot mentre flueix el diner. Existeix el dany econòmic, pel qual el creixement massiu dels serveis fiscals de paradisos fiscals afecta negativament els altres sectors. Un altre dels efectes és un sever creixement de la desigualtat. Un altre és que el sector financer aconsegueix la captura política de l’Estat i la mutilació de l’oposició, tal com l’ha obtingut la City de Londres a Gran Bretanya.

És un mite que els paradisos fiscals drenen d’ingressos els països. En canvi, són conductes per a què els diners flueixin vers països veïns, ajudant els països en desenvolupament a accedir a l’escàs capital

Nosaltres diem: En primer lloc, alguns fets. Certament, serveixen com a conductes per dur diners a d’altres economies. Només les illes de Jersey, Guernsey i l’Illa de Man van proporcionar més de 330 milers de milions de dòlars nets en finançament als bancs britànics en el segon trimestre de 2009 i això és només una part del que proporcionen a la ciutat de Londres.

Però a partir de aquí, l’argument cau per vàries raons.

En primer lloc, molts d’aquests arguments estan extrets del treball fet per James Hines, de la Universitat de Michigan i alguns altres, una investigació que és fatalment defectuosa. Una raó important és que han ignorat -per raons que només ells mateixos coneixen- la pràctica de l’“anada i tornada”. Això passa quan, per exemple, un indi ric vol invertir localment a l’Índia, però no vol competir en igualtat de condiciones amb altres indis. Així que du els seus diners a les illes Maurici, on es camufla el seu origen. A continuació, aquests diners tornen de nou a l’Índia, per ser invertits beneficiant-se de les condiciones fiscals especials disponibles només per als inversores estrangers. El secretisme també els permet d’implicar-se en operacions amb informació privilegiada, o crear monopolis secrets en certs mercats, o dur a terme suborns a gran escala, per sortir-se’n amb la seva. Mira aquí alguns exemples reals del magnífic Africa-Asia Confidential. Gairebé la meitat de totes les inversions estrangeres a l’Índia provenen de Maurici, una gran part de les quals no és inversió estrangera real, sinó una operació d’“anada i tornada”. Existeixen estudis acadèmics que mesuren, en gran mida, l’abusiva pràctica d’“anada i tornada”.

En segon lloc, mirant el treball de Global Financial Integrity, veiem que la sortida de capital dels països en desenvolupament -1,2 bilions de dòlars en 2008- empetiteix absolutament les entrades. La fuga és real i és enorme.

En tercer lloc, gran part de la inversió que és conduïda a través de paradisos fiscals cap als països en desenvolupament i altres països s’hauria produït en qualsevol cas. Però quan vénen d’un paradís fiscal, els inversores acostumen a pagar menys (o zero) impostos, potencialment deixant els contribuents d’aquell país en pitjor situació. I quan es tracta de societats d’inversió, els bons projectes acostumen a ser finançats. No calen paradisos fiscals per a què la inversió flueixi vers els països en desenvolupament.

Això no és tot.

Les entrades de diners amb freqüència deterioren també els països destinataris. Una de les raons és quelcom que s’anomena la “malaltia holandesa”, on enormes fluxos de diners d’un sector fan pujar els preus fins al punt en què altres sectors -agricultura, per exemple, o manufactures- ja no poden competir contra les importacions. I aquests sectors cauen. També hi ha un efecte enorme de corrupció per aquests fluxos de diners fàcils.

I el mateix passa amb les finances. Els diners flueixen, però en els països que han estat els principals receptors (és a dir, el Regne Unit i els Estats Units) els fluxos d’entrada han estat perjudicials. La indústria, l’agricultura, el turisme i altres sectors en aquests indrets s’han retallat salvatgement, deixant que el sector financer sigui fins i tot més dominant. Això és el que la Xarxa de Justícia Fiscal anomena la “malaltia de Jersey”. L’arribada massiva de diners deguts als incentius dels paradisos fiscals ha provocat l’augment de preus de la vivenda i un creixent deute. També ha inflat els sectors financers d’aquests països, contribuint al problema “massa gran per fer fallida” dels seus bancs, els quals, a la seva vegada, com a conseqüència, han crescut fortament com per controlar els mecanismes del poder polític a Washington i Londres.

Els paradisos fiscals són massa poderosos. Rendiu-vos!

Nosaltres diem: Aquesta afirmació defensa dos arguments diferents: primer, que nosaltres definim els paradisos fiscals de manera massa àmplia; en segon lloc, que hem de deixar de tractar de lluitar contra ells. Ambdós arguments són erronis, per vàries raons.

En primer lloc, sobre la qüestió de definició, definim els paradisos fiscals (o jurisdiccions secretes), no en termes de determinats impostos o regles de secretisme, sinó en termes de com ajuden determinades persones d’altres llocs a evitar normes i lleis que no els agraden. Aquesta és una definició bastant àmplia. No obstant, trobaràs, si segueixes l’anàlisi correctament i sense sucumbir a la pressió política dels països de l’OCDE que no els agrada de veure’s contaminats amb l’etiqueta de paradís fiscal, que és la conclusió inevitable d’aquesta anàlisi. El problema és, simplement, colossal, i afecta tot i tothom.

En segon lloc, la idea de simplement perdre l’esperança i abandonar (com proposa, per exemple, Peter Preston en The Guardian), és el resultat del desconeixement dels fets. Dóna un cop d’ull a la conclusió del capítol de “Les illes del tresor”, i hi descobriràs que alguns d’aquests problemes ja estan en procés de reforma. La realització d’informes país per país, per exemple, ja està sent adoptada en alguns fòrums limitats, i una acceptació més àmplia és probable. El govern d’EUA està discutint una sèrie de propostes de reforma. Els grups de pressió posaran problemes, però és un avenç. La UE ja aplica un ampli intercanvi automàtic d’informació a través de la seva Directiva sobre fiscalitat de l’estalvi, i s’està treballant ara per solidificar i estendre l’esquema. El grup d’Acció Financera del FMI sembla que ferà de l’evasió fiscal un delicte de blanqueig de diners. I hi ha moltes més. Així que els que creguin que estem somiant, revelen una clara falta de coneixement.

Es més, aquests missatges de resignació sovint semblen basar-se en una noció de què, d’alguna manera, per acabar amb els paradisos fiscals, ha de substituir-se tot el sistema. Tanmateix, el que estem argumentant és que els mercats siguin més transparents, i descrivint la manera de fer front a un sistema que admet el capitalisme de camarades, els mercats fraudulents, l’abús d’informació privilegiada, etc. Es tracta d’identificar i fer front als errors i fractures dels mercats globals. L’electorat potencial que recolza aquests canvis és enorme, per la qual cosa el potencial per al canvi també ho és.